El 26 de març de 1959, tres camions carregats amb les restes de 179 combatents republicans no identificats sortien de Girona en direcció al Valle de los Caídos. Les seves restes s’havien exhumat de 22 fosses de diferents poblacions de la província. Després d’una llarga feina d’investigació en col·laboració amb el Bòlit, cabosanroque va localitzar els emplaçaments d’onze de les 22 fosses i va excavar un forat a cada indret.

La instal·lació es construeix a partir de dues representacions complementàries sobre el silenci contingut en aquests forats. D’una banda hi ha un conjunt de plats de balança amb terra extreta dels llocs on suposadament hi havia hagut cada fossa. El pes de la terra de cada forat genera una tensió sobre una corda metàl·lica i en resulta una nota diferent per cada fossa. Aquestes notes es fan sonar excitant electro-magnèticament les cordes metàl·liques. De l’altra banda, hi ha els silencis dels vídeos enregistrats a cada forat. Amb aquestes notes i aquests silencis s’ha compost un oratori contemporani, en memòria dels 179 noms que mai podrem dir.

Fer servir el pes de la terra i la pols per fer un rèquiem que visualitza i dóna cos sonor a l’esvaïment de 179 noms;  posar el soroll que hi ha dins dels silencis dels forats en el lloc d’aquests noms que ja no podrem dir mai.

Performance. Museu Tàpies, Barcelona.

Les cadires de Tàpies és un cicle d’accions sonores de caràcter multidisciplinari organitzat pel Museu Tàpies en el marc del centenari de l’artista. L’acció sonora de la cinquena cadira de Tàpies, titulada Playback, és una performance de cabosanroque protagonitzada per cadires. Un diàleg entre la sinceritat del so del material, la veu de la cadira i l’artifici de la seva representació. Una tensió contínua entre la veu enregistrada del objecte emesa a través de les pròpies cadires i la que es produeix en directe a la performance. Acció passada i present superposades a través del so.

Instal·lació. Festival LlumBCN, Barcelona.

En aquesta col·laboració entre Studio Animal i Cabosanroque, el tema del festival LlumBCN 2025 “trànsit” es trasllada literalment al protagonisme del semàfor. La proposta canvia el sentit i la funció lingüística de les tres llums de colors amb missatges excloents per convertir els semàfors en làmpades. Un cop destruïda la prohibició d’utilitzar dos colors simultàniament, es genera una paleta de gradient infinit, un trànsit gradual de vermell a verd, de verd a taronja. Alhora, s’estressa al màxim el funcionament de l’aparell i del sistema, generant imatges romanents amb contrallums agressius que fan aparèixer llums de colors que no corresponen a cap de les làmpades. Trànsit és una experiència immersiva que convida l’espectador a submergir-se en un diàleg entre moviment i quietud, entre flux i pausa. La instal·lació va ser vista per més d’11.000 persones en només 3 dies.

Politonos és una instal·lació que va formar part de l’exposició Miradas que comunican, de la Fundación Telefónica, que amb motiu del centenari, va posar el seu patrimoni a disposició de sis artistes contemporanis que, des de les seves disciplines van otorgar altres sentits estètics i conceptuals a objectes que ja son història.

Cabosanroque centrala seva atenció en la icona de la companyia, el telèfon, per crear una topografia amb prop de 250 terminals de diferents èpoques. Objecte central a l’espai domèstic, fita del disseny industrial i la cultura popular, l’aparell telefònic ens parla de múltiples transformacions. A través de diferents models (Heraldo, SATAI, Teide y Forma), podem inferir una evolució tecnològica i social que es materialitza en subtils gestos com el pas del dial de marcat als botons o l’aparició de funcionalitats que expandeixen les posibilitats de la comunicació de la veu.

Molt abans que les càmeres fotogràfiques o les pantalles LCD s’integressin en els dispositius mòbils, el politò va oferir la primera oportunitat de personalització dels nostres telèfons i els va convertir en instruments musicals. La instal·lació aplica els conceptes de politò als telèfons de sobretaula per crear una suite que dona protagonisme a la varietat tímbrica dels aparells.

Yanvalou és una instal·lació que forma part de l’obra Dimonis.

L’any 2021 va formar part de l’exposició Aerodream. Architecture, design et structures gonflables 1950-2021 del Centre Pompidou. Comissariada per Frédéric Migayrou i Valentina Moimas.

Exposició retrospectiva (2015-2001) a l’Arts Santa Mònica, Barcelona. 03.03 – 12.04.2015

L’exposició donava protagonisme a la col·lecció de sons de cabosanroque, separant els artefactes, màquines i instruments del context pel qual havien estat creats. Les seves màquines, instal·lacions i espectacles produeixen nous sons que, com en les col·leccions de segles passats, es mouen entre el rar i el bell, entre l’erudició i la curiositat, tot això condensat en l’espai i en el temps en els seus particulars gabinets de col·leccionista. Una col·lecció de sons significa entendre la multiplicitat del món sonor, trobar un significat ocult i aprehendre, en el terreny personal, la magnitud del meravellós davant el descobriment de cada nou so.

Durant la Setmana Santa de 2010, Carles Santos i cabosanroque coincideixen a la processó del Silenci a Múrcia, i aquí és, enmig del silenci, on es comença a maquinar Maquinofòbiapianolera, un concert escènic per a piano i orquestra mecànica.

L’entramat musical propi d’un concert per a piano i orquestra es desenvolupa aquí a través del joc de flirteig i confrontació entre l’home i la màquina, el pianista i l’orquestra mecànica, la força rítmica natural que brolla d’en Carles Santos i la velocitat i precisió d’una orquestra mecànica informatitzada.

Maquinofòbiapianolera és la superposició de dos móns compositius ben diferents que han jugat a trobar-se i entendre’s: El món de la música contemporània que beu de tota la tradició clàssica i el món de l’experimentació que ve del rock and roll.

RRR és un diàleg sense mapa entre la dansa de La Veronal —coreografiada per Marcos Morau i ballada per Jon Lopez—, la música i l’espai sonor de cabosanroque —amb les maquinacions inesperades de Laia Torrents i Roger Aixut— i les imatges pictòriques de Frederic Amat —que tensa la pintura amb l’acció a escena.

Amb un brunzit constant —la curiositat, l’enigma de tres lletres que il·luminen—, RRR obre un espai inesperat on cadascú aporta un bagatge ben divers per explorar i sobrepassar els límits entre la imatge, el so i el moviment, per sorprendre l’espectador fins a l’esvaïment, oferint a la vista i l’oïda del públic un mosaic d’escenes en què la coreografia de la tinta taca de negre les notes de la partitura calidoscòpica de cabosanroque, que és esqueixada per l’alè del moviment de La Veronal.

La instal·lació Ursonate Karaoke aprofita la litúrgia del Karaoke per transcriure el poema original de Kurt Schwitters a partir de nous fonemes, sons elèctrics primitius que sorgeixen per interferència entre els camps magnètics que il·luminen les síl·labes i el sistema d’amplificació de so. De les lletres de neó en surten nous sons que ja no corresponen amb els seus fonemes, paràsits elèctrics, noves unitats sonores mínimes.

Així com Ursonate neix a partir de la repetició compulsiva que Schwitters va fer del motiu tipogràfic del poema visual de Raoul Hausmann fmsbw (1921), Ursonate Karaoke parteix de la feina d’investigació de cabosanroque per obtenir so a partir de diferents tipus de llums i les seves interferències electromagnètiques.

La fonètica i les dinàmiques de l’enregistrament de Kurt Schwitters son substituïdes per sons generats en directe a partir d’interferències electromagnètiques produïdes per les síl·labes de neó, fluorescents o motors elèctrics. D’aquesta manera, les llums canvien l’espai contínuament, seguint una lògica fonètica. Sota la liturgia formal del Karaoke, cabosanroque agafa els temes principals de la sonata i els associa cadascun a un tema icònic dels visuals associats al karaoke (romantic sunset, wild forest,…) i amb el micròfon es convida el públic a interpretar l’obra. Una cançó de karaoke que molt poca gent coneix.

Ursonate (sonata de sons primitius) és un llarg poema sonor, potser el més llarg de la història. L’autor és l’artista alemany Kurt Schwitters, qui l’any 1921 començà a repetir compulsivament la seqüència d’un poema tipogràfic de Raoul Hausmann que deia així: “Fmsbwtözäu, pgpggiv?mü, Fmsbwtözäu, pggiv?mü, Fmsbwtözäu, pggiv?mü…” Finalment, l’any 1932 va enregistrar i publicar l’Ursonate: una sonata de 55 minuts que ha esdevingut un dels màxims exponents de la poesia fonètica i de la tipogràfica.