Agenda

23/03/2024–28/04/2024. Petromasculinitats. Exposició col·lectiva. Sala Trinitaris. Vilafranca del Penedès.

12/04/2024. Les cadires de tàpies. Acció sonora. Fundació Tàpies. Barcelona.

07/06/2024–13/10/2024. Vint-i-dos forats per fer un rèquiem. Instal·lació. Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona.

10/06/2024–12/01/2025. Politonos, Suite para teléfonos de sobremesa. Instal·lació. Fundación Telefónica. Madrid.

30/10/2024–17/11/2024. El castor que lloraba. Teatre expandit. Teatro de la Compañía Nacional de Teatro Clásico. Madrid.

06/11/2024–10/11/2024. Dimonis. Teatre expandit. Shaubude. Berlin.

22/11/2024–24/11/2024. El castor que plorava. Teatre expandit. Festival Temporada Alta. Girona.

Biografia

Cabosanroque són Laia Torrents Carulla i Roger Aixut Sampietro. La seva feina es desenvolupa al voltant del so i les seves capacitats performatives. Les seves intervencions qüestionen l’espai d’exhibició i els formats; també qüestionen l’espectador a l’hora d’habitar aquest espai, físic, temporal i conceptual; sonor i visual. Els interessa l’artifici i la seva relació amb els humans.

 

Busquen tensions entre disciplines com la música, el teatre, les arts visuals i el so per obrir marges, espais en conflicte. La seva formació acadèmica (música, enginyeria industrial i arquitectura) els porta a utilitzar la tecnologia en totes les seves obres, entesa sempre com a eina, com a mitjà i no com a estètica, en un procés continu de recerca. Molt sovint col·laboren amb altres artistes, pensadors i escriptors.

 

Des de 2012 les seves obres s’exposen nacional i internacionalment. En els últims anys han estat a: CaixaFòrum + (Barcelona, 2023); Centre de Cultura Contemporània de (Barcelona, 2023); Cité de l’Architecture (París, 2021); Centre Georges Pompidou (París, 2020-2021); Center for Contemporary Arts of Glasgow (Glasgow, 2019); Casa Encendida (Madrid, 2018); Shaubude (Berlin, 2018); Fonoteca Nacional de México (Ciudad de México, 2012); Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona, 2023, 2016, 2008); Sonar Festival (Barcelona, 2018, 2015, 2014, 2010, 2008. Frankfurt, 2008. Santiago de Chile, 2015); Grec Festival de Barcelona (Barcelona, 2023, 2021, 2006); Festival Temporada Alta (Girona, 2022, 2019, 2016, 2012, 2009); La Filature Scène Nationale de Mulhouse (Mulhouse, 2019); Théatre Garonne, Scène européenne de Toulouse (Toulouse, 2024, 2020, 2019); Unidram Festival (Berlin, 2009).

 

Des de 2015 són artistes residents a la Fundació Lluís Coromina.

 

 

 

 

Foto: Inga Knölke

 

 

Obra destacada

2023. Site Un-specific, per CaixaFòrum +, plataforma online gratuïta de la Fundació “la Caixa”. Actualment en procés de producció. Artistes col·laboradors: Graciela Iturbide, Perejaume, el Niño de Elche, El conde de Torrefiel, Alberto Conejero i Isa Campo.

 

2015-2022. Trilogia. Teatre expandit. 

         2022. III Flors i Viatges. Temporada Alta (Girona, 2022), Naves del Español en Matadero (Madrid, 2023), Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (Barcelona, 2023), Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona, 2023), Théâtre Garonne Scnène Européenne de Toulouse (Toulouse, 2024). 

         2019. II Dimonis. Temporada Alta (Girona, 2019), Festival Vagamonde (La Filature-Mulhouse, 2020); Festival In-Extremis (Théâtre Garonne –Scène Nationale de Toulouse, 2020), Festival Grec (Barcelona, 2020), Festival de Otoño (Madrid, 2020), Mèdol: Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona (Tarragona, 2023), Museu d’Art Contemporani de Mataró (Mataró, 2023), el Centre Arts Santa Monica (Barcelona, 2021), CCCB (Barcelona, 2023). 

         2016. I No em va fer Brossa. Festival Temporada Alta (Girona, 2016); Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona, 2017-2018), Teatros del Canal (Madrid, 2017); Arts Santa Monica, (Barcelona, 2018); Schaubude (Berlin, 2018), Mima Festival (Mirepoix, 2018), El Tinglado Centre D’art, Tarragona (Tarragona, 2018); Centre Cultural El Casino (Manresa, 2018); Centre Cultural El Casino (Manresa, 2019), Can Manyé espai d’art i creació (Alella, 2019), Museu de Granollers, (Granollers, 2019), Teatre Principal de Palma (Palma de Mallorca, 2019); Centre d’Art contemporani La Sala (Vilanova i la Geltrú, 2019), Fundació Palau i Fabra (Caldes d’Estrach, 2019), Sala dels Trinitaris (Vilafranca del Penedès, 2019), Center for Contemporary Arts, (Glasgow, 2019), Museu Abelló (Mollet, 2019-2020); Centre Cultural El Born (Barcelona, 2020), Festival BAD Bilbao (Bilbao, 2020), Festival 10 Sentidos (Valencia, 2021), Festival Internacional de Artes de Calle (Valladolid, 2021), Iglesia de San Andrés (Cuenca, 2021), CCCB (Barcelona, 2023). 

 

2022. Petrotuning. Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona. Conjunt escultòric. Adquirit per la Col·lecció Nacional D’art de Catalunya. Adquirida per la col·lecció Nacional d’Art de Catalunya.

 

2021. Yanvalou. Instal·lació. Exposició col·lectiva Aerodream. Cité de l’Architecture de Paris. 

 

2020. Mise en scène d’un lieu. Instal·lació. Per RCR Arquitectes Centre Pompidou Paris (sala 22).

 

2019. Un nom. Instal·lació. Amb Perejaume. Palau de la música catalana. Barcelona.

 

2018. Sónar calling GJ273b. Peça sonora de 8 bits. Sónar celebra 25 anys amb un missatge a la intel·ligència extraterrestre. Cabosanroque és un dels 38 artistes internacionals seleccionats.

 

2018. RRR. Espai sonor. Amb Frederic Amat i La Veronal. L’Auditori Barcelona. (TA Girona, Teatre Lliure Barcelona).

 

2018. Ursonate Karaoke. Instal·lació. Casa Encendida. Madrid.

 

2017. Sound Mural. Concert escènic. CaixaFòrum, Barcelona.

 

2016. El Jardí de les Hespèrides. Instal·lació. CaixaFòrum, Barcelona. 

 

2016. Equilibris precaris. Exposció individual, Fundació Lluís Coromina, Banyoles.

 

2015. La cobla patafísica 2015-2001. Exposició individual. ASM, Barcelona. 

 

2012. Los árboles aullaron. Instal·lació. Fonoteca Nacional de México. Residència artística.

 

2011. Maquinofòbiapianolera. Concert escènic. Amb Carles Santos. Mercat de les Flors, (Barcelona, 2011); Festival Noves Tendències (Terrassa, 2011); Teatro de la Abadía (Madrid, 2011); Paranimf de la Universitat Jaume I, (Castelló, 2012); L’Auditori (Barcelona, 2012); Teatre Bartrina (Reus, 2012); Teatro Central (Sevilla, 2012); Auditori (Lleida, 2012); Teatro Zorrila, (Valladolid, 2012); Auditori (València, 2012); Festival d’Alacant (Alacant, 2012);; Teatre Àtrium, (Viladecans, 2012); Auditorio Municipal (Vigo, 2012); Festival de Música Contemporània ENSEMS (València, 2012); Teatro Cánovas (Málaga, 2012); Teatro Lara (Valladolid, 2012); Festival Pirineos Sur (Sallent de Gállego, 2012); Salisbury International Arts Festival (Salisbury, 2013); Centro Cultural de España en México (CDMX, 2013); Teatro Esperanza Iris (CDMX, 2013); Teatro Principal de Pachuca (Pachuca, 2013); Octubre Centre de Cultura Contemporània (València, 2013).

Col·laboracions

Perejaume (2023 Site Un-specific, 2019 Un nom, 2017 No em va fer Joan Brossa), Graciela Iturbide (2022 Site Un-specific), Rocío Molina (2022 Flors i Viatges, 2019 Dimonis, 2015 Impulso), Niño de Elche (2022 Site Un-Specific, 2019 Dimonis, El conde de torrefiel (2023 Site Un-Specific), RCR Architecs (2020 Mise en scène d’un lieu) Marcos Morau (2018 RRR), Frederic Amat (2018 RRR) , Carles Santos (2014-2012 Maquinofòbiapianolera), Pascal Comelade (2010-2014 Bel Canto Orquestra), Enric Casasses (2019 Dimonis), entre altres.

Publicacions

2022. Aerodream. Architecture, design et structures gonflables, 1950-2020. Catàleg de l’exposició col·lectiva. Fréderic Migayrou i Valentina Moimas, Editat per Centre Pompidou-Metz.

 

2020. RCR Arquitectes au Centre Pompidou. Article Mise en scène d’un lieu. Editat per l’ Institut Ramon Llull i el Centre Pompidou. 

 

2018. Arxius de poesia experimental. Perspectives de futur. Article. Editat per Universitat de Barcelona Edicions. 

 

2015. La cobla patafísica 2015-2001. Catàleg de l’exposició individual de cabosanroque. Editat per Arts Santa Mònica i Fabulatorio. 

 

2015. Figures del desdoblament. Titelles, Màquines i Fils. Catàleg de l’exposició col·lectiva. Jaume Reus, Anna Valls, Toni Rumbau. Ed. Comanegra.

 

2015. 12 Rounds. LP. Editat per Chesapik. Premio Altaveu.

 

2013. Maquinofòbiapianolera. Carles Santos i cabosanroque. Corre la Voz Editorial.

 

2012. Maquinofòbiapianolera. LP. Editat per K-Industria.

 

2010. Ball de pistons. LP. Autoeditat.

 

2007. Música a màquina. LP. Autoeditat.

 

2005. L’aparador. Catàleg de l’exposició L’Aparador. Editat per la Fundació Museu Abelló.

 

2005. França Xica. LP. Editat per G3G Records.

 

2003. CaboSanRoque. LP. Editat per G3G Records.

Docència

Professors d’instal·lacions al Màster d’Art Sonor de la UAB; Professors de grau a EINA (Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona); Professors convidats a l’Institut del teatre de Barcelona i a ENOA Community.

Beques i premis

2022. Beca per a la investigació i la innovació en l’àmbit de las Arts visuals. Per el projecte Viatges. De la realitat a la fantasia. Atorgada por el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. 

 

2019. Beca per a la investigació i la innovació en l’àmbit de las Arts visuals. Per el projecte Dimonis. Atorgada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. 

 

2016. Beca per a la investigació i la innovació en l’àmbit de las Arts visuals. Pel projecte No em va fer Joan Brossa. Atorgada por la Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. 

 

2016. Premi Laus de Bronze. Catàleg de l’exposició La Cobla Patafísica 2015-2001.

 

2015. Premi Altaveu. 12 Rounds. Millor disc música Urbana .

 

2011. Beca Innovació en la cultura popular. Beca de investigació atorgada por la Fundació Jaume Casademont.

Contacte

Newsletter

Si vols estar al corrent de l’activitat de cabosanroque, subscriu-te al newsletter:


    Tancar
    Tancar

    Dimonis (2019)

    Trilogia II. Teatre expandit

    Dimonis

    Segona part de la trilogia Tres maneres d’entrar.

     

    «Això i tantes coses que em passen cada dia ara no les hauria cregudes fa algun temps i no sé qui les creurà fora dels poquíssims que hi veuen clar en aqueix món de tenebres.»

     

    Dimonis és una cerimònia sonora i visual, on el públic es veu immers en una coreografia hàbilment orquestrada per Cabosanroque. Atrapat dins d’aquesta instal·lació, que és una recreació del pis de Barcelona on Jacint Verdaguer assistí durant quatre anys a sessions d’exorcisme. El públic és alhora subjecte passiu i actiu, perquè: ¿què és el teatre sinó una forma de possessió? 

     

    A la Barcelona de finals del segle XIX, sacsejada per l’anarquisme, el comunisme, el darwinisme i l’espiritisme, un conegut escriptor i religiós del moment assistia, en un pis del carrer de Mirallers, al barri del Born, a un seguit de sessions d’exorcisme. Jacint Verdaguer prenia notes de tot el que hi veia en unes llibretes que no es van arribar a publicar mai en vida del poeta. 

     

    L’any 2014, el també poeta Enric Casasses va publicar una edició comentada d’aquells textos, Dimonis, un volum d’una vàlua notable del qual Cabosanroque utilitza els fragments més poètics, sorprenents i contemporanis. Ho fa amb la col·laboració d’artistes com el cantaor Niño de Elche i la bailaora i coreògrafa Rocío Molina, a més d’antropòlegs, científics i poetes que parlen en suports enregistrats sobre el concepte de la possessió. 

     

    Les paraules de Verdaguer, profundament actuals, són el nus que lliga dos mons paral·lels: el visible i l’invisible. L’home i la societat. L’individu i la seva comunitat.

     

    Crèdits

    Concepció, creació, construcció, dramatúrgia i direcció: cabosanroque (Laia Torrents Carulla i Roger Aixut Sampietro)

    Text original: Mercè Rodoreda, Svetlana Aleksiévitx.

    Adaptació: cabosanroque

    Amb la participació enregistrada de: Rocío Molina, Mónica López, Núria Martínez Vernis i refugiades ucraïneses a Catalunya (Mariia Kashpurenko, Nadiia Rusanova, Olena Radko, Hanna Hrechana, Alexandra Hrechana, Maria Hrechana, Hanna Rei, Barbara Sokilovska i Mariia Sokolovska).

    Traduccions del rus al català: Miquel Cabal

    Traduccions del català a l’ucraïnès: Olena Velykodna

    Traduccions del rus al francès: Polina Panassenko

    Traduccions del català al francès: Bernard Lesfargues

    Traduccions del rus a l’anglès: Richard Pevear, Larissa Volokhonsky

    Traduccions del català a l’anglès: Victòria Macarte

    Traduccions del català al castellà: Clara Janés

    Veu en off: Mónica López (català, castellà), Marion Cousin (francès), Victoria Macarte (anglès)

    Música original: Cabosanroque, versió de “Strange Fruit” de Billie Holiday interpretada per Núria Graham, “Lux Aeterna” de György Ligeti interpretada per Cor de Teatre (Mariona Callís, Sara Gómez, Nuri Hernández, Ànnia Pons) i dirigida per David Costa.

    Enregistraments d’Alan Lomax: Plors de dones russes a la mort del seu pare.

    Disseny d’Il·luminació: cabosanroque, Cube.bz

    Vídeo: Frau recerques visuals

    Assistència tecnològica: Julià Carboneras

    Ceràmica: Toni Cumella i cabosanroque

    Agraïments: Enric Masgrau, David Costa, Alba Codina, Xevi Gibert, Panxi Badi, Maria Bohigas i Alejandro Dardik, Glòria Bordons, Martí Sales, Oriol Sauleda, Pere Sarquella, Ricard i Rosa Carnissers, Can Pericus, Centre d’acollida de refugiats ucraïnesos del barri de Sant Narcís, Cesc Feixas i Carme Torrents, Lluís Coromina, Ceràmiques Cumella. Als nostres pares.

    Una coproducció de cabosanroque, Grec 2023 Festival de Barcelona, Temporada Alta 2022, Naves del Español en Matadero 2023, Teatre Nacional de Catalunya 2023, Théâtre Garonne – Scène européenne 2024 i Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)

    Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Fundació Lluís Coromina, Alumilux, Teatre Municipal de Girona, Cultura Banyoles i la Fundació Mercè Rodoreda.

    Crítiques

    Estranyat de l’espectacle. Enric Casasses

     

    1. Els apunts de Verdaguer d’aquesta cosa que li va passar el 1890-91-92 no es van publicar fins al 2002, quan ja feia cent anys que ell era mort, en una edició acadèmica i freda que em va semblar que només arribaria a 3 despistats i 4 especialistes, i vaig acabar decidint de fer-ne una edició nova amb comentaris i presentada de tal manera que el llegidor vegi o pugui veure clarament que això és una bomba i que de la mateixa manera que va esclatar el 1892 —com es veu a qualsevol biografia de Verdaguer— pot tornar a esclatar en qualsevol moment d’aquest nostre món d’ara que tan bé radiografien aquells dimonis d’aleshores.

     

    2. El que no m’esperava jo en preparar el llibre dels Dimonis és que el primer episodi d’aquesta explosió seria tan espectacular i tan explosiu, i que seria real, tan real que s’hi pot entrar a dins, de l’explosió, a sentir com s’entrecreuen les energies electromagnètiques dels cossos, de les veus, dels cervells, de les ànimes i també de les coses, en un entorn material tot ell convertit en instrument de música, per tal de fer-nos entendre que som al bell mig d’una tempesta de continguts que travessen la clofolla mundana i ens posseeixen amb una violència anímica tan forta que al final ja no sé si jo sóc el dimoni que m’espera sota el llit amb fressa de cadenes.

     

    3. Això dels cabosanroque és un incendi espiritual de grans proporcions, un incendi descontrolat controladíssim a l’interior d’una peça (una cambra, un pis, una obra de teatre?) que batega amb una respiració tècnicament miŀlimetrada, perfecta, inexorable, com si la fredor metàŀlica de l’electricitat i de les superfícies hiperllises dels plàstics inflables i la perfecció dels mecanismes de so i d’imatge i les esgarrifances de la superfície inalterable de l’aigua estiguessin programats per una cosa descontrolada que si no fos així no es podria manifestar. La matèria i l’esperit no paren de barrejar-se les cartes, fent una guerra estranya en què tan aviat són aliats com enemics. Un extrem de la peça o de la sala o del pis fa un contrast fort i dissonant amb l’altre. I una altra part del muntatge fa un contrast, fort i inquietant, amb ella mateixa, també. Les tres presències humanes visibles són totes tres filmades. Hi ha (primera) una coŀlecció de cares a l’expectativa i per moments posseïdes per lo que diuen, però que amb el dubte de si ho diuen elles o no són elles arriba a semblar que jo sigui un altre que és un altre que és un altre, o «una cosa» altra. I hi ha (segona) el primer terme de la boca i el bigoti del cantador que brama les sentències del maligne des de la boca de l’infern, com si les pantalles petites fossin aquell forat de la cançó infantil «dimoni pelut, que a l’infern no t’han volgut, has passat per un forat i les banyes t’hi han quedat», i és així que hi hem aparegut, tots, al videos, com dimonis sense banyes. I hi ha (tercera) la dona que balla posseïda per un si-mateixa desconegut que desperta contactes que dormien a la part de més endarrere del cervell, amb músiques que o vénen de molt lluny o arriben de molt endins, perquè sembla que tot acabi esdevenint música i que totes les possessions i totes les immersions a la recerca del Què de tot això esdevinguin música, fins i tot en el moment en què tot calla perquè, eixordats pel silenci, puguem comprovar que ens envolta o enronda o assetja un rosari llampeguejant de sentències, un rosari vermell i negre de sentències del Verdaguer dels dimonis o dels Dimonis enverdaguerats.

     

    4. Quan vaig fer el llibre primer havia pensat de titular-lo ESTRANYAT DE L’ESPECTACLE, que és la primera frase de la primera llibreta, però finalment vaig preferir dir-ne DIMONIS. Per editar i presentar els apunts demoníacs verdaguerians vaig entrar-hi a fons però mirant de no ficar-me a cap dels pous que se m’obrien al davant a cada pas ni desviar-me pels túnels que s’intuïen a cada ramificació, i em refereixo d’una banda a les qüestions de la normativa catòlica (que si tenen un interès és per com van afectar el destí de Verdaguer), i de l’altra al tema actual, iŀlimitat i inacabable, de la possessió, d’esbrinar què és la possessió, com és que es presenta així, quines coses hi passen… i no hi vaig voler entrar perquè no m’hi veia amb cor, tenia por de perdre-m’hi o d’ofegar-m’hi, i em vaig limitar a mostrar els apunts com qui diu, mireu, nois, aquí què hi diu! El primer acte d’aquest aprofundiment que no vaig fer, o un primer acte d’aquesta navegació transmental, és el que han fet i fan els cabosanroque amb aquest «teatre expandit» i alhora reconcentrat, amb aquest «estrany espectacle», amb aquest llamp d’obra.