Dimonis

Jacint Verdaguer (1845-1902), el poeta romàntic més important de la literatura catalana, en el punt més àlgid de la seva carrera, decideix arriscar la seva vida d’èxit i privilegis per dedicar-se als més desvalguts de la societat. Ho fa a les acaballes del segle XIX a Barcelona, en un moment d’una gran crisi social, també a Europa i a nivell mundial. Espiritisme, anarquisme, comunisme, darwinisme, Nietzsche, Freud…el món sencer bull, i l’església catòlica es veu qüestionada en molts fronts. És en aquest moment quan el poeta comença a participar en sessions d’exorcismes, i durant quatre anys pren notes amb regularitat que queden recollides en quatre quaderns. cabosanroque es serveix d’aquests apunts per reflexionar al voltant del fenòmen de la possessió i les seves implicacions socials, estètiques, biològiques, i fins i tot teatrals. Les paraules de Verdaguer, profundament actuals, són el nus que lliga dos móns paral·lels: el visible i l’invisible. L’home i la societat. L’individu i la seva comunitat. cabosanroque s’aproxima al Verdaguer més desconegut i el rellegeix des de la contemporaneïtat, fent-ne una interpretació lliure, de la paraula al so, i del so a la imatge. Dimonis és una obra polifònica on l’espectador acaba formant part d’una altra obra que el conté. Ésser posseït sense saber-ho i transmutar de subjecte-passiu d’una exposició a objecteactiu d’una instal·lació o d’una obra teatral. El públic passa de la llibertat de moviments dins d’una reproducció de la planta del pis on Verdaguer assistia els exorcismes, a ser posseït per cabosanroque, i sense ser-ne conscient executa uns moviments orquestrats, una coreografia, per acabar completant l’obra. Perquè… què és el teatre sinó una forma de possessió?

Crèdits