3/04/2025–12/04/2025. Petrotuning. Théâtre Garonne, Toulouse.
3/04/2025–12/04/2025. Flors i viatges. Théâtre Garonne, Toulouse.
8/04/2025–9/04/2025. Petromasculinitats– performance amb El niño de Elche. Théâtre Garonne, Toulouse.
12/04/2025. Essai- amb Rocío Molina. Théâtre Garonne, Toulouse.
28/04/2025–28/08/2025. Citissimum, altissimum, fortissimum. Exposició al Santa Mònica, Barcelona.
Cabosanroque són Laia Torrents Carulla i Roger Aixut Sampietro. La seva feina es desenvolupa al voltant del so i les seves capacitats performatives. Les seves intervencions qüestionen l’espai d’exhibició i els formats; també qüestionen l’espectador a l’hora d’habitar aquest espai, físic, temporal i conceptual; sonor i visual. Els interessa l’artifici i la seva relació amb els humans.
Busquen tensions entre disciplines com la música, el teatre, les arts visuals i el so per obrir marges, espais en conflicte. La seva formació acadèmica (música, enginyeria industrial i arquitectura) els porta a utilitzar la tecnologia en totes les seves obres, entesa sempre com a eina, com a mitjà i no com a estètica, en un procés continu de recerca. Molt sovint col·laboren amb altres artistes, pensadors i escriptors.
Des de 2012 les seves obres s’exposen nacional i internacionalment. En els últims anys han estat a: CaixaFòrum + (Barcelona, 2023); Centre de Cultura Contemporània de (Barcelona, 2023); Cité de l’Architecture (París, 2021); Centre Georges Pompidou (París, 2020-2021); Center for Contemporary Arts of Glasgow (Glasgow, 2019); Casa Encendida (Madrid, 2018); Shaubude (Berlin, 2018); Fonoteca Nacional de México (Ciudad de México, 2012); Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona, 2023, 2016, 2008); Sonar Festival (Barcelona, 2018, 2015, 2014, 2010, 2008. Frankfurt, 2008. Santiago de Chile, 2015); Grec Festival de Barcelona (Barcelona, 2023, 2021, 2006); Festival Temporada Alta (Girona, 2022, 2019, 2016, 2012, 2009); La Filature Scène Nationale de Mulhouse (Mulhouse, 2019); Théatre Garonne, Scène européenne de Toulouse (Toulouse, 2024, 2020, 2019); Unidram Festival (Berlin, 2009).
Des de 2015 són artistes residents a la Fundació Lluís Coromina.
Foto: Inga Knölke
2023. Site Un-specific, per CaixaFòrum +, plataforma online gratuïta de la Fundació “la Caixa”. Actualment en procés de producció. Artistes col·laboradors: Graciela Iturbide, Perejaume, el Niño de Elche, El conde de Torrefiel, Alberto Conejero i Isa Campo.
2015-2022. Trilogia. Teatre expandit.
2022. III Flors i Viatges. Temporada Alta (Girona, 2022), Naves del Español en Matadero (Madrid, 2023), Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (Barcelona, 2023), Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona, 2023), Théâtre Garonne Scnène Européenne de Toulouse (Toulouse, 2024).
2019. II Dimonis. Temporada Alta (Girona, 2019), Festival Vagamonde (La Filature-Mulhouse, 2020); Festival In-Extremis (Théâtre Garonne –Scène Nationale de Toulouse, 2020), Festival Grec (Barcelona, 2020), Festival de Otoño (Madrid, 2020), Mèdol: Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona (Tarragona, 2023), Museu d’Art Contemporani de Mataró (Mataró, 2023), el Centre Arts Santa Monica (Barcelona, 2021), CCCB (Barcelona, 2023).
2016. I No em va fer Brossa. Festival Temporada Alta (Girona, 2016); Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona, 2017-2018), Teatros del Canal (Madrid, 2017); Arts Santa Monica, (Barcelona, 2018); Schaubude (Berlin, 2018), Mima Festival (Mirepoix, 2018), El Tinglado Centre D’art, Tarragona (Tarragona, 2018); Centre Cultural El Casino (Manresa, 2018); Centre Cultural El Casino (Manresa, 2019), Can Manyé espai d’art i creació (Alella, 2019), Museu de Granollers, (Granollers, 2019), Teatre Principal de Palma (Palma de Mallorca, 2019); Centre d’Art contemporani La Sala (Vilanova i la Geltrú, 2019), Fundació Palau i Fabra (Caldes d’Estrach, 2019), Sala dels Trinitaris (Vilafranca del Penedès, 2019), Center for Contemporary Arts, (Glasgow, 2019), Museu Abelló (Mollet, 2019-2020); Centre Cultural El Born (Barcelona, 2020), Festival BAD Bilbao (Bilbao, 2020), Festival 10 Sentidos (Valencia, 2021), Festival Internacional de Artes de Calle (Valladolid, 2021), Iglesia de San Andrés (Cuenca, 2021), CCCB (Barcelona, 2023).
2022. Petrotuning. Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona. Conjunt escultòric. Adquirit per la Col·lecció Nacional D’art de Catalunya. Adquirida per la col·lecció Nacional d’Art de Catalunya.
2021. Yanvalou. Instal·lació. Exposició col·lectiva Aerodream. Cité de l’Architecture de Paris.
2020. Mise en scène d’un lieu. Instal·lació. Per RCR Arquitectes Centre Pompidou Paris (sala 22).
2019. Un nom. Instal·lació. Amb Perejaume. Palau de la música catalana. Barcelona.
2018. Sónar calling GJ273b. Peça sonora de 8 bits. Sónar celebra 25 anys amb un missatge a la intel·ligència extraterrestre. Cabosanroque és un dels 38 artistes internacionals seleccionats.
2018. RRR. Espai sonor. Amb Frederic Amat i La Veronal. L’Auditori Barcelona. (TA Girona, Teatre Lliure Barcelona).
2018. Ursonate Karaoke. Instal·lació. Casa Encendida. Madrid.
2017. Sound Mural. Concert escènic. CaixaFòrum, Barcelona.
2016. El Jardí de les Hespèrides. Instal·lació. CaixaFòrum, Barcelona.
2016. Equilibris precaris. Exposció individual, Fundació Lluís Coromina, Banyoles.
2015. La cobla patafísica 2015-2001. Exposició individual. ASM, Barcelona.
2012. Los árboles aullaron. Instal·lació. Fonoteca Nacional de México. Residència artística.
2011. Maquinofòbiapianolera. Concert escènic. Amb Carles Santos. Mercat de les Flors, (Barcelona, 2011); Festival Noves Tendències (Terrassa, 2011); Teatro de la Abadía (Madrid, 2011); Paranimf de la Universitat Jaume I, (Castelló, 2012); L’Auditori (Barcelona, 2012); Teatre Bartrina (Reus, 2012); Teatro Central (Sevilla, 2012); Auditori (Lleida, 2012); Teatro Zorrila, (Valladolid, 2012); Auditori (València, 2012); Festival d’Alacant (Alacant, 2012);; Teatre Àtrium, (Viladecans, 2012); Auditorio Municipal (Vigo, 2012); Festival de Música Contemporània ENSEMS (València, 2012); Teatro Cánovas (Málaga, 2012); Teatro Lara (Valladolid, 2012); Festival Pirineos Sur (Sallent de Gállego, 2012); Salisbury International Arts Festival (Salisbury, 2013); Centro Cultural de España en México (CDMX, 2013); Teatro Esperanza Iris (CDMX, 2013); Teatro Principal de Pachuca (Pachuca, 2013); Octubre Centre de Cultura Contemporània (València, 2013).
Perejaume (2023 Site Un-specific, 2019 Un nom, 2017 No em va fer Joan Brossa), Graciela Iturbide (2022 Site Un-specific), Rocío Molina (2022 Flors i Viatges, 2019 Dimonis, 2015 Impulso), Niño de Elche (2022 Site Un-Specific, 2019 Dimonis, El conde de torrefiel (2023 Site Un-Specific), RCR Architecs (2020 Mise en scène d’un lieu) Marcos Morau (2018 RRR), Frederic Amat (2018 RRR) , Carles Santos (2014-2012 Maquinofòbiapianolera), Pascal Comelade (2010-2014 Bel Canto Orquestra), Enric Casasses (2019 Dimonis), entre altres.
2022. Aerodream. Architecture, design et structures gonflables, 1950-2020. Catàleg de l’exposició col·lectiva. Fréderic Migayrou i Valentina Moimas, Editat per Centre Pompidou-Metz.
2020. RCR Arquitectes au Centre Pompidou. Article Mise en scène d’un lieu. Editat per l’ Institut Ramon Llull i el Centre Pompidou.
2018. Arxius de poesia experimental. Perspectives de futur. Article. Editat per Universitat de Barcelona Edicions.
2015. La cobla patafísica 2015-2001. Catàleg de l’exposició individual de cabosanroque. Editat per Arts Santa Mònica i Fabulatorio.
2015. Figures del desdoblament. Titelles, Màquines i Fils. Catàleg de l’exposició col·lectiva. Jaume Reus, Anna Valls, Toni Rumbau. Ed. Comanegra.
2015. 12 Rounds. LP. Editat per Chesapik. Premio Altaveu.
2013. Maquinofòbiapianolera. Carles Santos i cabosanroque. Corre la Voz Editorial.
2012. Maquinofòbiapianolera. LP. Editat per K-Industria.
2010. Ball de pistons. LP. Autoeditat.
2007. Música a màquina. LP. Autoeditat.
2005. L’aparador. Catàleg de l’exposició L’Aparador. Editat per la Fundació Museu Abelló.
2005. França Xica. LP. Editat per G3G Records.
2003. CaboSanRoque. LP. Editat per G3G Records.
Professors d’instal·lacions al Màster d’Art Sonor de la UAB; Professors de grau a EINA (Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona); Professors convidats a l’Institut del teatre de Barcelona i a ENOA Community.
2022. Beca per a la investigació i la innovació en l’àmbit de las Arts visuals. Per el projecte Viatges. De la realitat a la fantasia. Atorgada por el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
2019. Beca per a la investigació i la innovació en l’àmbit de las Arts visuals. Per el projecte Dimonis. Atorgada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
2016. Beca per a la investigació i la innovació en l’àmbit de las Arts visuals. Pel projecte No em va fer Joan Brossa. Atorgada por la Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
2016. Premi Laus de Bronze. Catàleg de l’exposició La Cobla Patafísica 2015-2001.
2015. Premi Altaveu. 12 Rounds. Millor disc música Urbana .
2011. Beca Innovació en la cultura popular. Beca de investigació atorgada por la Fundació Jaume Casademont.
Si vols estar al corrent de l’activitat de cabosanroque, subscriu-te al newsletter:
Flors i viatges (2022)
Trilogia part III. Teatre expandit.
Tercera part de la trilogia Tres maneres d’entrar.
“La guerra l’expliquen les dones. Ploren. Canten com si fos un plor.”
Svetlana Aleksiévitx, La Guerra no té cara de dona, 2013.
En endinsar-nos dins la sinistra atmosfera de l’última obra de cabosanroque, fem un viatge ple de bellesa entre les flors d’un món esguerrat per la guerra. Entrem en un bosc, potser un jardí… o era un poble? Una obra que combina la literatura, l’antropologia, l’escultura, la música i l’artefacte, tot orquestrat sota la batuta del so.
I es parla de la guerra, i en parlen les dones i les criatures, i no només elles sinó també la terra, els ocells i els arbres. Tot allò que viu a la terra amb nosaltres.
Sentirem fragments del llibre de contes Viatges i Flors, amb la veu de dones que s’han vist forçades a fugir d’una guerra actual. Trasplantades a l’ucraïnès, les paraules de Mercè Rodoreda es converteixen en sons incomprensibles per a nosaltres i alhora ens desvelen una lògica rítmica interna, una musicalitat del text que perviurà més enllà de qualsevol traducció.
Cabosanroque descobreix en La guerra no té cara de dona i Últims testimonis de Svetlana Aleksiévitx una aliança perfecta per aquest viatge, que ens ajuda a entendre el trànsit de la realitat i el record cap a la ficció; i fins a quin punt necessitem la fantasia per evitar que la realitat, que no es pot ni pair ni explicar, no arribi a fulminar-nos.
Concepció, creació, construcción, dramatúrgia i direcció: cabosanroque
Text original: Mercè Rodoreda, Svetlana Aliéxievitx..
Adaptació: cabosanroque
Amb la participació enregistrada de: Rocío Molina, Mónica López, Núria Martínez Vernis i refugiades ucraïneses a Catalunya (Mariia Kashpurenko, Nadiia Rusanova, Olena Radko, Hanna Hrechana, Alexandra Hrechana, Maria Hrechana, Hanna Rei, Barbara Sokilovska i Mariia Sokolovska).
Traduccions del rus al català: Miquel Cabal
Traduccions del català a l’ucraïnès: Olena Velykodna
Música original: Cabosanroque, versió de Strange fruits de Billie Holiday interpretada per Núria Graham, Lux Aeterna de György Ligeti interpretada per Cor de Teatre (Mariona Callís, Sara Gómez, Nuri Hernández, Ànnia Pons) i dirigida per David Costa.
Enregistraments d’Alan Lomax: Laments de dones russes a la mort del seu pare.
Diseeny d’Il·luminació: cabosanroque, Cube.bz
Vídeo: Frau recerques visuals
Assistència tecnològica: Julià Carboneras
Ceràmica: Toni Cumella i cabosanroque
Agraïments: Enric Masgrau, David Costa, Alba Codina, Xevi Gibert, Panxi Badi, Maria Bohigas i Alejandro Dardik, Glòria Bordons, Martí Sales, Oriol Sauleda, Pere Sarquella, Ricard i Rosa Carnissers, Can Pericus, Centre d’acollida de refugiats ucraïnesos del barri de Sant Narcís, Cesc Feixas i Carme Torrents, Lluís Coromina, Ceràmiques Cumella. Als nostres pares.
Una coproducció de cabosanroque , Grec 2023 Festival de Barcelona, , Temporada Alta 2022, Naves del Español en Matadero 2023, Teatre Nacional de Catalunya 2023, Théâtre Garonne – Scène européenne 2024 i Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)
Amb el suport de la Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Fundació Lluís Coromina, Alumilux, Teatre Municipal de Girona, Cultura Banyoles i la Fundació Mercè Rodoreda,
Uns quants noms pel miracle o per una escriptura que dispara la flor amb la violència d’un tret. Blanca Llum Vidal
Potser havia de topar amb els Cabosanroque i amb un experiment tan enigmàtic com de debò i generós ⎯les tombes es mouen i les ombres avancen quan la música esdevé testimoni i l’art sap posar-se al servei de les dones que expliquen que la guerra, abans que res, és la matança, i que la guerra, després, és la vida que en queda, la que s’enamora i estima⎯, potser havia de topar amb els Cabosanroque per poder posar noms a una al·lucinació tan convulsa ⎯i tan estrafolària, lluminosa i fins i tot una mica feliç de patir⎯ que diria que amb tota justícia podria anar a espetegar als anals de la història.
Els noms, que potser delimiten i estrenyen de tant com designen, però que també són forats per on la realitat de les coses s’escola i es perd (o que també són esquerdes on batecs i figures s’obsedeixen a viure i, sobretot, a sobreviure), els noms, tal vegada, podrien ser aquests: una màgia política; una devastació resplendent; un ritual antropològic en què persones i flors es confonen fins a veure com ploren els pètals i fins a veure com arrelen els peus o fins a entendre el desesper de la tija i la pol·linització que també es produeix en els cossos que s’atreveixen a córrer el perill d’ajuntar-se, d’interrogar-se, de penetrar-se; una subversió de la maternitat imposada que produeix criatures que a vegades són esclaves del cor i que a vegades s’emancipen de pureses abjectes i de costums asfixiants; una crueltat necessària amb un significat al revés de malvat; una preocupació per tornar-li el valor a la cosa petita, la diminuta, la microscòpica, la que un dia no es veu i l’endemà es torna núvol i un repic de tambors que anuncia la descomposició dels cossos humans i la barreja que fan amb la terra; un viatge de viatges que sembla una mise en abîme o la conseqüència d’un bagatge existencial que fa que acabis creant monstres que vomiten monstres que arrosseguen monstres que consolen monstres i així fins al monstre darrer ⎯el que mai t’imagines i el que un dia no és monstre⎯; una compulsió de l’esperit que probablement ha necessitat uns quants segles per poder esdevenir, per poder tenir aspecte de llibre i per poder convocar un escenari sonor i un paisatge de ritmes; una ganes sense mordassa ni brides de posar una trampa als fantasmes i, si es volen quedar, de convidar-los a fer dissabte i a ventilar els castells i les cases amb aromes exòtiques i amb perfums molt propers (cua de cavall, farigola, orella de llebre, ortiga blanca o fonoll i potser algun altre remei que encara ningú no ha trobat); una sensibilitat amb arestes que es trenca en mil fragments cada dia; una pregunta primer bifurcada com la llengua d’una serp que s’arrossega en la pols i després tan extremament multiplicada que fa un efecte semblant al que farien totes les bèsties del món posades d’acord per parir a la vegada (un concert mundial de gemecs i d’espasmes!); un desig de misteri, de laberint, de jeroglífic, d’alfabet diferent i, tanmateix, una tirada rotunda a la llengua severa i a la sintaxi perfecta; una pregària, sí, també una pregària (que s’acabi, sisplau, l’assassinat dels ocells i la guerra perpètua, que s’acabi, sisplau, la sequera i l’espoli, l’absurda tendència a ridiculitzar la noblesa, el robatori de les plantes i els òrgans, i que s’acabi, sisplau, l’imperdonable fracàs dels qui obliden que la veritat surt de la boca dels nens); una ambició exagerada per voler convertir-se en la reina dels mars i del secret de les barques; una disfressa del món per poder-lo mostrar una mica com més (tan preciós i terrible que no hi ha déu que hi descansi ni messies que arribi); un quadro profundament realista i una pintura d’una objectivitat que mareja i d’una precisió que esbocina les ànimes («set pous i set nits de les més llargues es van ajuntar perquè nasqués», «mentre la dona pareix els deu primers fills, l’home balla»); una flassada de llana teixida en l’amargor de l’exili i en l’alliberament que, a contrallei, a vegades comporta; una espècie de contraban de saviesa i una mena d’orgasme exquisit i salvatge.
Digueu-me, si no, on ens porta una dona a qui se li han estalonat les guerres del 36-39 i del 39-45 i que l’any 1980 ⎯quan d’Argentina a Bolonya, quan dels Estats Units a Kabul, quan del Congo a Perú, els conflictes armats no s’aturen i les armes nuclears se sofistiquen⎯ publica uns Viatges i flors amb què, amb fantasia de conte, explica que les persones «ploraven pels assassinats, per totes les injustícies, pels desvalguts […], per tants i tants ocells caçats amb trampa, per tots els cérvols perseguits, pels rius que sortien de mare […], per les collites trinxades i perquè les muntanyes de pedra que voltaven el poble no els deixaven veure el sol ni en el moment de néixer ni en el moment de morir». Rodoreda, que ens condueix a un univers de passió i meravella, també ens deixa molt orfes davant de les runes i de les flors que s’enfilen pel crani de muntanyes i rius de cadàvers.
Dic que potser havia de topar amb els Cabosanroque perquè l’amor és difícil de dir. I perquè escriure sobre els Viatges i flors de Mercè Rodoreda em semblava impossible. Com quan la intensitat et cau al damunt i t’esclafa o se’t plantifica al davant una tendresa tan gran que et desarma. Per mi Rodoreda i els Viatges i flors es podrien dir així, amb aquesta simplicitat revolucionària de l’article indeterminat: si dir la tendresa és tan habitual que crida poc l’atenció, dir una tendresa, en canvi, és una cosa tan estranya i preciosa que arriba a trencar.
