Agenda

23/03/2024–28/04/2024. Petromasculinitats. Exposició col·lectiva. Sala Trinitaris. Vilafranca del Penedès.

12/04/2024. Les cadires de tàpies. Acció sonora. Fundació Tàpies. Barcelona.

07/06/2024–13/10/2024. Vint-i-dos forats per fer un rèquiem. Instal·lació. Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona.

10/06/2024–12/01/2025. Politonos, Suite para teléfonos de sobremesa. Instal·lació. Fundación Telefónica. Madrid.

30/10/2024–17/11/2024. El castor que lloraba. Teatre expandit. Teatro de la Compañía Nacional de Teatro Clásico. Madrid.

06/11/2024–10/11/2024. Dimonis. Teatre expandit. Shaubude. Berlin.

22/11/2024–24/11/2024. El castor que plorava. Teatre expandit. Festival Temporada Alta. Girona.

Biografia

Cabosanroque són Laia Torrents Carulla i Roger Aixut Sampietro. La seva feina es desenvolupa al voltant del so i les seves capacitats performatives. Les seves intervencions qüestionen l’espai d’exhibició i els formats; també qüestionen l’espectador a l’hora d’habitar aquest espai, físic, temporal i conceptual; sonor i visual. Els interessa l’artifici i la seva relació amb els humans.

 

Busquen tensions entre disciplines com la música, el teatre, les arts visuals i el so per obrir marges, espais en conflicte. La seva formació acadèmica (música, enginyeria industrial i arquitectura) els porta a utilitzar la tecnologia en totes les seves obres, entesa sempre com a eina, com a mitjà i no com a estètica, en un procés continu de recerca. Molt sovint col·laboren amb altres artistes, pensadors i escriptors.

 

Des de 2012 les seves obres s’exposen nacional i internacionalment. En els últims anys han estat a: CaixaFòrum + (Barcelona, 2023); Centre de Cultura Contemporània de (Barcelona, 2023); Cité de l’Architecture (París, 2021); Centre Georges Pompidou (París, 2020-2021); Center for Contemporary Arts of Glasgow (Glasgow, 2019); Casa Encendida (Madrid, 2018); Shaubude (Berlin, 2018); Fonoteca Nacional de México (Ciudad de México, 2012); Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona, 2023, 2016, 2008); Sonar Festival (Barcelona, 2018, 2015, 2014, 2010, 2008. Frankfurt, 2008. Santiago de Chile, 2015); Grec Festival de Barcelona (Barcelona, 2023, 2021, 2006); Festival Temporada Alta (Girona, 2022, 2019, 2016, 2012, 2009); La Filature Scène Nationale de Mulhouse (Mulhouse, 2019); Théatre Garonne, Scène européenne de Toulouse (Toulouse, 2024, 2020, 2019); Unidram Festival (Berlin, 2009).

 

Des de 2015 són artistes residents a la Fundació Lluís Coromina.

 

 

 

 

Foto: Inga Knölke

 

 

Obra destacada

2023. Site Un-specific, per CaixaFòrum +, plataforma online gratuïta de la Fundació “la Caixa”. Actualment en procés de producció. Artistes col·laboradors: Graciela Iturbide, Perejaume, el Niño de Elche, El conde de Torrefiel, Alberto Conejero i Isa Campo.

 

2015-2022. Trilogia. Teatre expandit. 

         2022. III Flors i Viatges. Temporada Alta (Girona, 2022), Naves del Español en Matadero (Madrid, 2023), Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (Barcelona, 2023), Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona, 2023), Théâtre Garonne Scnène Européenne de Toulouse (Toulouse, 2024). 

         2019. II Dimonis. Temporada Alta (Girona, 2019), Festival Vagamonde (La Filature-Mulhouse, 2020); Festival In-Extremis (Théâtre Garonne –Scène Nationale de Toulouse, 2020), Festival Grec (Barcelona, 2020), Festival de Otoño (Madrid, 2020), Mèdol: Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona (Tarragona, 2023), Museu d’Art Contemporani de Mataró (Mataró, 2023), el Centre Arts Santa Monica (Barcelona, 2021), CCCB (Barcelona, 2023). 

         2016. I No em va fer Brossa. Festival Temporada Alta (Girona, 2016); Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona, 2017-2018), Teatros del Canal (Madrid, 2017); Arts Santa Monica, (Barcelona, 2018); Schaubude (Berlin, 2018), Mima Festival (Mirepoix, 2018), El Tinglado Centre D’art, Tarragona (Tarragona, 2018); Centre Cultural El Casino (Manresa, 2018); Centre Cultural El Casino (Manresa, 2019), Can Manyé espai d’art i creació (Alella, 2019), Museu de Granollers, (Granollers, 2019), Teatre Principal de Palma (Palma de Mallorca, 2019); Centre d’Art contemporani La Sala (Vilanova i la Geltrú, 2019), Fundació Palau i Fabra (Caldes d’Estrach, 2019), Sala dels Trinitaris (Vilafranca del Penedès, 2019), Center for Contemporary Arts, (Glasgow, 2019), Museu Abelló (Mollet, 2019-2020); Centre Cultural El Born (Barcelona, 2020), Festival BAD Bilbao (Bilbao, 2020), Festival 10 Sentidos (Valencia, 2021), Festival Internacional de Artes de Calle (Valladolid, 2021), Iglesia de San Andrés (Cuenca, 2021), CCCB (Barcelona, 2023). 

 

2022. Petrotuning. Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona. Conjunt escultòric. Adquirit per la Col·lecció Nacional D’art de Catalunya. Adquirida per la col·lecció Nacional d’Art de Catalunya.

 

2021. Yanvalou. Instal·lació. Exposició col·lectiva Aerodream. Cité de l’Architecture de Paris. 

 

2020. Mise en scène d’un lieu. Instal·lació. Per RCR Arquitectes Centre Pompidou Paris (sala 22).

 

2019. Un nom. Instal·lació. Amb Perejaume. Palau de la música catalana. Barcelona.

 

2018. Sónar calling GJ273b. Peça sonora de 8 bits. Sónar celebra 25 anys amb un missatge a la intel·ligència extraterrestre. Cabosanroque és un dels 38 artistes internacionals seleccionats.

 

2018. RRR. Espai sonor. Amb Frederic Amat i La Veronal. L’Auditori Barcelona. (TA Girona, Teatre Lliure Barcelona).

 

2018. Ursonate Karaoke. Instal·lació. Casa Encendida. Madrid.

 

2017. Sound Mural. Concert escènic. CaixaFòrum, Barcelona.

 

2016. El Jardí de les Hespèrides. Instal·lació. CaixaFòrum, Barcelona. 

 

2016. Equilibris precaris. Exposció individual, Fundació Lluís Coromina, Banyoles.

 

2015. La cobla patafísica 2015-2001. Exposició individual. ASM, Barcelona. 

 

2012. Los árboles aullaron. Instal·lació. Fonoteca Nacional de México. Residència artística.

 

2011. Maquinofòbiapianolera. Concert escènic. Amb Carles Santos. Mercat de les Flors, (Barcelona, 2011); Festival Noves Tendències (Terrassa, 2011); Teatro de la Abadía (Madrid, 2011); Paranimf de la Universitat Jaume I, (Castelló, 2012); L’Auditori (Barcelona, 2012); Teatre Bartrina (Reus, 2012); Teatro Central (Sevilla, 2012); Auditori (Lleida, 2012); Teatro Zorrila, (Valladolid, 2012); Auditori (València, 2012); Festival d’Alacant (Alacant, 2012);; Teatre Àtrium, (Viladecans, 2012); Auditorio Municipal (Vigo, 2012); Festival de Música Contemporània ENSEMS (València, 2012); Teatro Cánovas (Málaga, 2012); Teatro Lara (Valladolid, 2012); Festival Pirineos Sur (Sallent de Gállego, 2012); Salisbury International Arts Festival (Salisbury, 2013); Centro Cultural de España en México (CDMX, 2013); Teatro Esperanza Iris (CDMX, 2013); Teatro Principal de Pachuca (Pachuca, 2013); Octubre Centre de Cultura Contemporània (València, 2013).

Col·laboracions

Perejaume (2023 Site Un-specific, 2019 Un nom, 2017 No em va fer Joan Brossa), Graciela Iturbide (2022 Site Un-specific), Rocío Molina (2022 Flors i Viatges, 2019 Dimonis, 2015 Impulso), Niño de Elche (2022 Site Un-Specific, 2019 Dimonis, El conde de torrefiel (2023 Site Un-Specific), RCR Architecs (2020 Mise en scène d’un lieu) Marcos Morau (2018 RRR), Frederic Amat (2018 RRR) , Carles Santos (2014-2012 Maquinofòbiapianolera), Pascal Comelade (2010-2014 Bel Canto Orquestra), Enric Casasses (2019 Dimonis), entre altres.

Publicacions

2022. Aerodream. Architecture, design et structures gonflables, 1950-2020. Catàleg de l’exposició col·lectiva. Fréderic Migayrou i Valentina Moimas, Editat per Centre Pompidou-Metz.

 

2020. RCR Arquitectes au Centre Pompidou. Article Mise en scène d’un lieu. Editat per l’ Institut Ramon Llull i el Centre Pompidou. 

 

2018. Arxius de poesia experimental. Perspectives de futur. Article. Editat per Universitat de Barcelona Edicions. 

 

2015. La cobla patafísica 2015-2001. Catàleg de l’exposició individual de cabosanroque. Editat per Arts Santa Mònica i Fabulatorio. 

 

2015. Figures del desdoblament. Titelles, Màquines i Fils. Catàleg de l’exposició col·lectiva. Jaume Reus, Anna Valls, Toni Rumbau. Ed. Comanegra.

 

2015. 12 Rounds. LP. Editat per Chesapik. Premio Altaveu.

 

2013. Maquinofòbiapianolera. Carles Santos i cabosanroque. Corre la Voz Editorial.

 

2012. Maquinofòbiapianolera. LP. Editat per K-Industria.

 

2010. Ball de pistons. LP. Autoeditat.

 

2007. Música a màquina. LP. Autoeditat.

 

2005. L’aparador. Catàleg de l’exposició L’Aparador. Editat per la Fundació Museu Abelló.

 

2005. França Xica. LP. Editat per G3G Records.

 

2003. CaboSanRoque. LP. Editat per G3G Records.

Docència

Professors d’instal·lacions al Màster d’Art Sonor de la UAB; Professors de grau a EINA (Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona); Professors convidats a l’Institut del teatre de Barcelona i a ENOA Community.

Beques i premis

2022. Beca per a la investigació i la innovació en l’àmbit de las Arts visuals. Per el projecte Viatges. De la realitat a la fantasia. Atorgada por el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. 

 

2019. Beca per a la investigació i la innovació en l’àmbit de las Arts visuals. Per el projecte Dimonis. Atorgada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. 

 

2016. Beca per a la investigació i la innovació en l’àmbit de las Arts visuals. Pel projecte No em va fer Joan Brossa. Atorgada por la Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. 

 

2016. Premi Laus de Bronze. Catàleg de l’exposició La Cobla Patafísica 2015-2001.

 

2015. Premi Altaveu. 12 Rounds. Millor disc música Urbana .

 

2011. Beca Innovació en la cultura popular. Beca de investigació atorgada por la Fundació Jaume Casademont.

Contacte

Newsletter

Si vols estar al corrent de l’activitat de cabosanroque, subscriu-te al newsletter:


    Tancar
    Tancar

    No em va fer Joan Brossa (2016)

    Trilogia part I. Teatre expandit

    No em va fer Joan Brossa

    Primera part de la trilogia Tres maneres d’entrar.

     

    Gots de plàstic, culleretes, màquines d’escriure, cintes mètriques, taps, pintes i altres objectes quotidians protagonitzen un muntatge en el qual la dramatúrgia sobrepassa els límits i espais escènics convencionals. És una òpera mecànica, una gran instal·lació sense una narrativa aparent, una peça de teatre d’objectes en la qual no hi ha actors ni manipuladors, sinó només una pila d’objectes que es belluguen sols i que creen paisatges canviants.

     

    El públic es troba amb una acumulació d’objectes que formen una mena de poema transitable en el qual les veus han estat desposseïdes de cos. Com a punt de partida del muntatge, la prosa més desconeguda i primerenca de Joan Brossa i la sonoritat de la seva poesia fonètica dels anys quaranta recitada per persones amb diversitat funcional.

     

    No em va fer Joan Brossa es va estrenar el 2016 i, des d’aleshores, més de 25.000 persones d’arreu d’Europa l’han vista.

     

    Crèdits

    Concepte, creació, dramatúrgia, direcció, disseny de so, composició i escenografia: cabosanroque (Laia Torrents Carulla i Roger Aixut Sampietro)
    Text: Jacint Verdaguer i Maya Deren
    Música original: cabosanroque
    Disseny d’il·luminació: Cube.bz i cabosanroque
    Vídeo: Frau Recerques visuals i cabosanroque
    Construcció escenografia: Kike Blanco i cabosanroque
    Producció executiva i distribució: Helena Febrés Fraylich
    Amb la participació enregistrada del Niño de Elche, Rocío Molina, Enric Casasses (poeta), Manuel Delgado (antropòleg), Gerard Horta (antropòleg), Ricard Torrents (Verdaguerista), Carme Torrents (museòloga), Lourdes Porquet (viròloga), Xavier Rebodosa (viròleg), Núria Martínez Vernis (poeta) i Jordina Boix (directora Fundació Verdaguer) posen veu al les paraules de Jacint Verdaguer. Joan Solana (actor) posa veu i cara a les paraules verdaderes del Pare A.F., exorcista.
    Fotografies: José Hevia i Aleix Pegenaute

    Exhibicions destacades:

    Festival BAD Bilbao, Teatros del Canal (Madrid), Schaubude (Berlin), Sonica Festival (Glasgow), Festival MIMA (Mirepoix), Arts Santa Mònica (Barcelona), Temporada Alta (Girona), Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona)

    Crítiques

    Joans. Perejaume

     

    No em va fer Joan Brossa és una creació de CaboSanRoque a partir de materials en bona part brossians. La peça arrenca amb la veu del poeta, música de Wagner i glopades de fum sobre un amuntegament de coses. En el tall de veu, Brossa recorda vivències de la batalla del Segre. De la trinxera estant, les paraules ens situen immediatament en una doble avantguarda: la del combat contra els feixistes i la de l’avantguardisme literari. I situen alhora el combatent enmig del doble aspecte que tindrà la paraula màgia en tota la seva obra. La màgia juganera i festiva per una banda: “Hi havia un bombardeig de canons. Sí, era a la nit i, a mi, em va fer l’efecte d’una verbena de Sant Joan. Igual: sst els coets i pam-pam- pam, els trons, oi!”. I la màgia més fonda, per l’altra: “Jo estava amb els binocles, llavores sento que em criden: Joan! Llavores jo em giro, me’n vaig cap endarrere i, en aquell moment: ffzas, en el lloc que em trobava ve una foguerada, però una foguerada que no va esclatar, perquè si hagués esclatat m’hauria matat. Allavors jo, és clar, estava dintre la trinxera, a la part de darrera, i busco , i no hi havia ningú. Llavors camino un tros, ve un noi i diu “Què t’ha passat?”. Jo estava així, tot negre no, i vaig dir: “ O, ¿ que no em cridaves?”. “No, no”. Això va ser molt curiós. Vaig sentir Joan i no hi havia ningú”

     

    En un poema inclòs a 30 Divisió (1950), Brossa anomena aquest episodi de la guerra “la segona naixença”.

     

    Estic sol voltat
    de sacs en un lloc d’observació.
    Una veu crida Joan.
    Reculo a la trinxera i, en constatar
    que no hi havia ningú, incideix
    al lloc on era abans una bomba
    que, en fer falla l’espoleta,
    m’omple de fum i olor
    de rostit. Em xiulen
    les orelles. Després
    sóc traslladat, estès
    en una llitera,
    i miro, com puc, el firmament.
    (Com a Wotan, la sapiència
    em costa un ull de la cara)…

     

    Si hi ha una segona naixença en l’ obra literària de Brossa, aquesta naixença ve assenyalada pel llibre Em va fer Joan Brossa (1951) que suposa el gir més visible cap a una poesia quotidiana, despullada i rasa. Joâo Cabral de Melo, en el pròleg, ho remarca: “Aquest llibre reuneix les primeres passes que va fer Brossa fora de l’atmosfera impregnada de màgia de cartó-pedra”. L’afirmació potser resulta una mica massa simple. Les passes, Brossa, no les fa fora de l’atmosfera impregnada de màgia, sinó dins. És com si Brossa, per fer aquestes passes, es doblés d’ell mateix, sense confrontació, doncs, entre un Brossa i l’altre. Pere Gimferrer ho diu així: “Brossa és, alhora, un gran poeta líric i la crítica d’un gran poeta líric”. Suma de Joans, doncs. Però, també, multiplicació de Joans. No en va, el títol del llibre parteix de la signatura d’un frontal d’altar de Sant Martí de Guia (s. XIII) on es pot llegir: IO(HANNE)S PINTOR ME FECIT”.

     

    Multiplicacions, passos, escamoteigs. L’any 1978, Brossa tornarà a titular un llibre amb una signatura: Tres Joans, un homenatge seu i de Joan Miró a Joan Prats. Joan Amades va escriure un llibre titulat La màgia del nom (1959). Només d’arrencar, el llibre diu: “Per existir cal tenir un nom, puix que abans d’ésser anomenat res no existeix”; impossible de no pensar en l’evangeli de Joan. En cada nom d’aquests hi ressona la solitud del nom, però alhora hi apunta una escriptura possible, compartida, en aquest cas una escriptura joànica de noms amb tot de Joans, Joanots i Joanics, ara articulant-se entre ells, ara reposant els uns en els altres.

     

    L’habilitat de la parla o de l’escriptura per fer aparèixer i desaparèixer coses és fascinant. Tornem ara al tall de veu, amb l’entonació col·loquial amb què Brossa parla de l’escamoteig d’aquell de qui, amb un cert angelisme, només sent que el crida : “ Això va ser molt curiós. Vaig sentir Joan i no hi havia ningú”. I tornem a sentir, al fons, els focs de la nit de sant Joan. I compareixen, tot d’un plegat, la Laia i en Roger de CaboSanRoque que titulen la seva obra No em va fer Joan Brossa potser per això, perquè Brossa va sentir “Joan” i no hi havia ningú.

     

    Tenint en compte que Brossa enregistra aquests records de la guerra als anys vuitanta, les paraules sonen sembrades d’obra feta, de manera que és el poeta sencer que sentim, sense moure’ns ni un mil·límetre de la doble màgia i de la doble avantguarda. El retrat queda completat així.

     

    A continuació l’obra de CaboSanRoque desplega la facècia del fer sobre un muntanyam de materials. No cal dir que el fer no és només de qui el fa. Abans que de ningú, el fer és del fer. Ho constaten prou el munt de màquines d’escriure que escriuen soles en un vessant de serra. És extraordinària la sensació d’escriptura física, de feinada gràfica, pacient, distreta i escampada; amb molta mà de fer i mà d’amoixar el que ja està fet. La majoria de vegades, amoixar és remoure. Sentim aleshores l’esvalot dels materials en ser polsats, vibrats, percudits, pinsats, bufats; com una escriptura que fa muntanya de guixar-ho tot alhora, i la muntanya es fa immensa fins a un punt eixordador. I el punt es desplaça i desplega un relleu d’una sorprenent complexitat perquè tot hi avança poc o molt embosquit i sempre amb la sospita que, de la nostra posició estant, hi ha moltes coses més que no veiem, o que no sabem.

     

    Deu ser això que m’atreu de No em va fer Joan Brossa: la generació mecànica de fets, la figuració i prestidigitació de les figures entre elles. Vents, electrobaules, martells. Puc notar la meva mirada que hi toca, que gaudeix de perdre-s’hi, de no saber ben bé on es troba, si en una trinxera o en una festassa. També hi ha la imatge del desordre i l’acumulació de bens, i tantes d’altres coses i munts de coses . ¿El més impressionant per mi?: la muntanya que respira. La humanesa encomanada al món. Una muntanya de paper que s’infla i respira. Quan ho recordo no sé si no caldria inventar una paraula que digués tot això. ¿Potser joan?

     

    Una darrera constatació: qualsevol imatge traeix l’experiència sonora i física d’aquesta obra. No es pot fotografiar una cosa així. Les imatges la falsegen. Amb els castells de focs o les atraccions de fira passa el mateix.